Arriba la nit, i
és el moment on només és meu, on només m’entenc jo, on potser ningú li troba el
significat a la nit, o més aviat, ningú li troba el significat a les estrelles.
Miro la finestra, miro el cel i observo quina estrella és la que més m’il·lumina,
i aquella que brilla, i que m’imagino que em somriu, aquella sé que meva, sé que
aquella llum és la que em mira, la que em guia, la que des de milers i milers
de kilòmetres em cuida. Des de petita aquella persona que està dins de l’estrella
em va ensenyar que si jo estimava amb força a algú que algun dia perdés durant
el meu trajecte de vida, creuria en que des de el cel, des de dins d’una
estrella m’estaria cuidant. I així ha sigut, se’n va anar la persona que em va ensenyar
a somriure, i la persona que des de el cel ha vist com per la meva vida han anat
passant coses que n’estic segura que li hagués agradat estar al meu costat com
el que més; se’n va anar al cel, se’n va
anar a l’estrella que miro cada nit.
Tot això que hem
surt de dins escriure, no ho escric perquè si, sinó perquè aquest bloc que
començo avui, el vull dedicar a aquella estrella que brilla d’una manera
especial i diferent.
Reflexions de
nits, des de el Pallars.
