domingo, 25 de septiembre de 2011

Benvingut/da a les reflexions d'unes nits al Pallars...

Arriba la nit, i és el moment on només és meu, on només m’entenc jo, on potser ningú li troba el significat a la nit, o més aviat, ningú li troba el significat a les estrelles. Miro la finestra, miro el cel i observo quina estrella és la que més m’il·lumina, i aquella que brilla, i que m’imagino que em somriu, aquella sé que meva, sé que aquella llum és la que em mira, la que em guia, la que des de milers i milers de kilòmetres em cuida. Des de petita aquella persona que està dins de l’estrella em va ensenyar que si jo estimava amb força a algú que algun dia perdés durant el meu trajecte de vida, creuria en que des de el cel, des de dins d’una estrella m’estaria cuidant. I així ha sigut, se’n va anar la persona que em va ensenyar a somriure, i la persona que des de el cel ha vist com per la meva vida han anat passant coses que n’estic segura que li hagués agradat estar al meu costat com el que més;  se’n va anar al cel, se’n va anar a l’estrella que miro cada nit.

Tot això que hem surt de dins escriure, no ho escric perquè si, sinó perquè aquest bloc que començo avui, el vull dedicar a aquella estrella que brilla d’una manera especial i diferent.

Reflexions de nits, des de el Pallars.